Modificació de conducta. Introducció

 

1. DEFINICIÓ DE LA MODIFICACIÓ DE CONDUCTA

No hi ha una definició consensuada per a la Modificació de Conducta. Al llarg del temps ha anat variant com es contemplava aquesta disciplina. Al principi es va emfatitzar l'aspecte de l'aprenentatge, ja que se suposava que totes les conductes (també les desadaptades) s'adquirien, s'explicaven i es modificaven partint de termes i teories d'aprenentatge. Ara tenim en compte que hi ha comportaments que obeeixen a anomalies al Sistema Nerviós, a cefalopaties, a retards i deficiències genètiques…

Les definicions més actuals prefereixen posar l'èmfasi al COMPONENT EXPERIMENTAL de la disciplina. Posant així l'accent sobre el mètode. Yates és el principal exponent daquest enfocament.

També hi ha definicions que insisteixen a la TÈCNICA, per a elles la Modificació de Conducta és allò que empra unes determinades tècniques. Però, en realitat, la Modificació de Conducta es pot servir de multitud de procediments mentre se n'hagi demostrat l'eficàcia.

Com a síntesi es pot dir que moltes definicions engloben els tres aspectes: la Modificació de Conducta es basaria en els coneixements d'aprenentatge, faria servir una determinada metodologia experimental i se serviria d'unes tècniques aplicades desenvolupades al seu si.

Tradicionalment s'establia una diferència entre la Teràpia de Conducta i la Modificació de Conducta. Quan va sorgir la modificació de conducta (anys 50-60) s'establia aquesta distinció:

1. Modificació de Conducta: Models i corrents que empren només tècniques operants.
2. Teràpia de Conducta: Models i corrents que empren el condicionament clàssic.

Ara es fan servir gairebé indistintament. És a dir, es pot fer Teràpia de Conducta usant les tècniques operants. També la realitat és que actualment es considera que fer Teràpia de Conducta és abordar només trastorns, curació… (àmbit clínic) Mentre que fer Modificació de Conducta seria una mica més ampli, abastant tots els comportaments humans (a classe, seguretat viària, higiene, retard mental, esports, empresa…).

2. BREU DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC DE LA MODIFICACIÓ DE CONDUCTA

Hi ha cinc elements precursors de la Modificació de Conducta:

1. Desenvolupament de la Psicologia Animal i Comparada, amb aplicació de mètodes rigorosos de recerca.
2. Aportacions de Thorndike. Llei de l'efecte.
3. Desenvolupament de la Psicologia Russa. Estudis sobre els reflexos condicionats (Pavlov), i l'aplicació d'aquests a nombrosos trastorns del comportament. Bechterev aplica principis de condicionament clàssic a humans.
4. Desenvolupament del conductisme. Estudis del comportament humà aplicant una metodologia rigorosa. Watson i les respostes emocionals en nens. Mowrer i la teoria dels dos factors.
5. Treballs de Skinner amb el condicionament operant i lanàlisi experimental de la conducta.

 Als anys cinquanta hi ha tres zones que treballen en Modificació de Conducta: Anglaterra, EUA i Sud-àfrica.

A Sud-àfrica, Wolpe treballa en el desenvolupament d'una terapèutica per a les neurosis, i elabora el procediment de la desensibilització sistemàtica i l'entrenament aversiu per reduir l'ansietat. També a Sud-àfrica, Lazarus treballa en principis de Teràpia de Conducta (després va elaborar l'Enfocament Multimodal).

A Anglaterra Eysenck treballa amb els seus primers textos que analitzen l'eficàcia de diferents mètodes d'intervenció, comparant resultats. El 1959 comença els seus treballs a Teràpia de Conducta: aplicació de les teories de l'aprenentatge a la intervenció terapèutica. Juntament amb Eysenck a Anglaterra treballa Shapiro que té un enfocament més aplicat i menys investigador.

Als EUA es crea un moviment més difús, amb molts nuclis de treball. A finals dels anys 50 i principis dels 60 hi ha molts autors que es dediquen a l'aplicació de l'estudi de l'aprenentatge al tractament humà. Skinner publica Ciència i Conducta Humana, on explica el paper del condicionament operant en la conducta humana. Als anys 60 hi ha una consolidació dels principis de Modificació de Conducta.

Als anys 70 s'introdueixen noves aportacions:

(1) L'avaluació conductual: com a avaluació alternativa a la clínica – mèdica. Amb èmfasi en l'observació, i la introducció de qüestionaris, entrevistes pautades, autoinformes, autoregistres…

(2) Procediments de Biofeedback. Estudi de les respostes fisiològiques. Trastorns psicofisiològics. Comença la “medicina conductual”.

(3) Dins l'elaboració teòrica s'introdueix l'estudi de les cognicions. I es va creant la Modificació de Conducta Cognitiva. Els autors més destacats són Kanfer, Mahoney, Goldfried i D`Zurilla, Beck… Comencen a cuidar-se els processos d'Autocontrol (abans el pacient era vist de forma més passiva). Bandura introdueix el Aprenentatge Vicari, aportant tota una nova teoria de l'aprenentatge social que inclou el concepte d'interacció: la conducta interactua amb allò extern (ambient) – intern (cognició).

Als anys 80 es desenvolupen moltes tècniques anteriors. Els models d'intervenció (multimodals) es perfilen molt millor. Es fan anàlisis sistemàtiques de les recaigudes. Discussions entre allò cognitiu i allò conductual.

Als anys 90 fins a l'actualitat hi ha una gran difusió de la metodologia de Modificació de Conducta en tots els àmbits (escolar, educar pares…). Es completen els desenvolupaments cognitiu amb allò social (Cognitiu-Conductual-Social). Hi ha diversos corrents i noves teories aplicades, que tenen en compte anàlisis del llenguatge molt més serioses i científiques: PAF (Psicoteràpia Analítica Funcional), Interconductisme, ACT (Teràpia d'Acceptació i Compromís). S'analitzen sobretot els components i les tècniques més adequades per a cada trastorn: es creen tractaments d'elecció molt ben estructurats (per exemple, crisi de pànic, anorèxia…). Gran confusió entre els pràctics dels principis teòrics.

3. SUPÒSITS BÀSICS DE LA MODIFICACIÓ DE CONDUCTA

La Modificació de Conducta es delimita i explica d'acord amb uns requisits que ara presentarem numerats. Per descomptat, hi ha alguns punts dels ara esmentats que no casen del tot amb alguns dels corrents actuals de la Modificació de Conducta, però, en línies generals, són els aspectes que millor l'emmarquen.

1. La Modificació de Conducta es construeix a partir dels principis de l'aprenentatge i es basa en la psicologia experimental Humana. És a dir, primer hi ha un desenvolupament teòric que produeix models que expliquen les conductes i, des d'aquests desenvolupaments, es plantegen els tractaments que es contrasten experimentalment.
2. La conducta normal i anormal no són diferents qualitativament. La conducta s'anomena “anormal” en alguns casos per convenció social —per ex. perquè és una exacerbació d'un comportament habitual en totes les persones, però això suposa una diferència quantitativa, no qualitativa. Per tant, la conducta desadaptada s'aprèn i es desaprèn igual que la conducta normal: per principis d'aprenentatge.
3. Cal centrar-se en les “conductes problema”, sense considerar aquesta conducta senyal de processos intrapsíquics alterats. Aquestes conductes, naturalment, també poden ser cognicions. Es treballa aquí l'ara: els condicionants actuals. L'objectiu de la Modificació de Conducta és canviar o eliminar la conducta desadaptada substituint-la per una altra i/o ensenyar la conducta adaptada quan aquesta no es produeixi.
4. La verificació empírica i lavaluació objectiva es consideren elements imprescindibles. La intervenció està lligada íntimament a l'avaluació. Per tant, calen amb total claredat: els objectius, el tractament, el context d'aplicació i els mètodes per avaluar l'eficàcia.
5. S'hi adapta el tractament al cas: cada subjecte (o cada grup de subjectes) és un cas.
6. Potser la diferenciació més notable d'aquest model comparat amb altres (sobretot amb els psicoanalítics o humanistes) és que no es preocupa tant pels factors etiològics (tot i que naturalment hi ha models sobre això, per exemple, crisi de pànic), i prefereix centrar-se en els dèficits i excessos de les respostes actuals i de les condicions associades a aquestes respostes problemàtiques. És a dir, no s'atura a analitzar possibles traumes que puguin explicar les conductes alterades actuals. Per adonar de la situació s'atura sobre les condicions estimulars antecedents i sobre les conseqüències de les conductes; sempre en el present: aquí i ara. Això no implica que els esdeveniments del passat siguin poc importants (són història d'aprenentatge), sinó que les condicions responsables del desenvolupament inicial del trastorn poden no ser les mimes que actualment mantenen el problema. L'esforç per alterar les situacions passades s'ha de considerar fútil, ja que només els esdeveniments presents o futurs són susceptibles de canvi. Es considera que conèixer les causes més llunyanes pot tranquil·litzar, però no curar.
7. En aquest enfocament, es contempla la conducta per se com l'únic objectiu cap al qual s'han d'encaminar tots els esforços de modificació de la conducta. Els terapeutes assenyalen que, sent la conducta allò que més molesta les altres persones i ell mateix, la tècnica d'intervenció més lògica ha d'intentar modificar directament el comportament alterat. Ha estat refutada en diversos estudis la suposició que, si es modifica directament la conducta problemàtica, la causa fonamental es manifestarà per si mateixa mitjançant una altra forma de conducta problemàtica (és a dir, la hipòtesi de la substitució del símptoma). Per poder estar segurs que s'ha produït una “substitució de símptoma” caldria predir què passaria i això mai no s'ha aconseguit. D'altra banda, la reaparició al cap d'un temps del problema —la recuperació espontània— és un fenomen molt conegut en aprenentatge que es dóna sovint també en l'aprenentatge animal (on no cal suposar “traumes infantils”). A la Modificació de Conducta no només no es creu en la “substitució del símptoma”, sinó que s'espera que les millores en una conducta problema es generalitzin a altres conductes problema.

No obstant això, és clar que apareixeran manifestacions del símptoma si no es tracta el símptoma veritable, i només corregim formes d'aquest. Per exemple, en un nen oposicionista hi ha diverses manifestacions: no aixecar-se, no menjar… si se n'arregla una, una altra es pot veure augmentada, perquè és el seu mitjà d'expressió. Però és que el problema a tractar era l'oposicionisme. Un altre exemple, algú que beu per evitar conflictes: la conducta problema és la tolerància al conflicte, no tant beure.

8. També cal remarcar que totes les tècniques que s'usen en la teràpia de conducta han d'haver estat comprovades en multitud de subjectes en estudis controlats. Per exemple, els procediments d'extinció o de temps fora es proven primer (com els medicaments) en diferents casos i després es fan servir per al problema d'un nen concret. Naturalment, es poden fer ajustaments a cada nen segons les seves característiques, però això no és el mateix que inventar-se un procediment perquè em sembla que serà adequat.
9. Aquest èmfasi en les tècniques —que són les més desenvolupades i útils, tant que altres models les fan servir perquè n'és indubtable la utilitat— no fa que aquestes siguin la clau de la Modificació de Conducta, la clau està en el tipus d'anàlisi (que hem comentat: científic, centrat en el present…).
10. En aquest model hi ha, per tant, una lògica metodològica: es parteix d'una concepció de la conducta problema (com a exacerbació de la normal) i se'n deriven unes pràctiques correctores des d'aquesta concepció, pràctiques correctores (o tècniques) que es demostren experimentalment abans de posar-les en pràctica.

Això sí, els problemes clínics seran multiproblemes, complexos, no purs, ramificats… Per això també difícils d'abordar amb una sola tècnica.

4. CORRENTS FONAMENTALS

Dins la Modificació de Conducta hi ha moltes maneres de treballar. Actualment, molts professionals s'engloben en aquest marc i es poden servir de corrents com els següents. 

4.1. Corrent operant

Basada en principis del condicionament operant. Per tant, emfatitza el paper de les conseqüències per aprendre o consolidar les conductes. També al paper dels estímuls antecedents (Ed). Sobretot desenvolupa els procediments de MANEIG DE CONTINGÈNCIES. Dins aquest model hi ha el desenvolupament del Conductisme Radical amb els nous models de teràpia (PAF, ACT, Interconductisme…) que realitzen Anàlisis Funcionals més complets seguint fidels al model Skinneriano. [VEURE NOTES FINAL ]

4.2. Corrent pavlovià

Es basa en el paradigma de condicionament clàssic. Sobretot, desenvolupa els tractaments de problemes d'ansietat. Tècniques fonamentals: DS, Inundació, Exposició…

4.3. Corrents cognitives

Molt variades, difícils d'englobar. Almenys cal diferenciar-ne dues:

(1) Les derivades de la Teoria Social Cognitiva de Bandura, que ressalta el paper de l'aprenentatge per observació. Aquí es planteja el paper fonamental de la interrelació entre processos cognitius amb elements externs o ambientals. Per això les cognicions de vegades seran importants (com a antecedents o conseqüents) i altres vegades no. Bandura també desenvolupa el concepte d'autoeficàcia, que media, segons ell, en els processos terapèutics. Gràcies als treballs de Bandura s'han desenvolupat procediments com el Modelat, el Modelat Participant…

(2) Els Cognitius o Cognitiu-Conductuals. Que posen l'èmfasi en els processos cognitius, vists com la causa de l'aparició i el manteniment dels problemes de conducta. Per tant, caldria estudiar en teràpia aquests processos cognitius i canviar-los. Dins d'aquests grups hi ha: (1) les Teràpies Racionals (TRE d'Ellis, Entrenament en Auto-instruccions de Meichenbaum, Teràpia Cognitiva de Beck… i el subgrup de les teràpies de Coping) i (2) les Teràpies de Resolució de Problemes (que parteixen de la idea que els trastorns emocionals són el resultat de la incapacitat de les persones per resoldre determinades situacions problemes de la seva vida i per això tenen intents inadequats per donar-los solució. Aquests procediments donen metodologies sistemàtiques per resoldre'ls).

NOTES SOBRE EL CONDUCTISME RADICAL

Davant del que la gent sol creure el Conductisme Radical és el corrent més obert de Modificació de Conducta i el que estudia temes més íntims sobre el llenguatge, els sentiments, el jo…

L'adjectiu “radical” ve de “radix” (= arrel) i, el seu sentit, per tant, té a veure amb “arribar a l'arrel de les coses”. Radical indica que se'n va fins al fons, fins al més profund. El conductisme radical és que intenta arribar a l'arrel, al més profund de les conductes humanes.

PRINCIPIS BÀSICS:

1. Naturalesa contextual del coneixement i la realitat: Des del conductisme radical no n'hi ha una cosa (objectiva, externa) per descobrir. No es “cosifica” el coneixement. S'hi advoca perquè tot és un punt de vista. L'enfocament, doncs, és constructivista (kantià). El que és important per entendre les coses (no la realitat objectiva) és el CONTEXT. Només el context pot donar sentit a les conductes. Una conducta és problema o deixa de ser-ho no perquè sempre ho sigui sinó depenent del context: en algunes situacions serà molt adequada. Allò que és problema o no està sancionat socialment, només el context històric i social li dóna significat, en si no en té. Per exemple, l'actor que va dir: “Quan tingui un fill seré un pare genial”. I la meva dona va dir: “és un cregut”. No va entendre que la seva conducta verbal només s'entenia contextualment: l'actor va fer un acudit perquè era el protagonista de la pel·lícula Un pare genial. També ara històricament es veu com un gran problema tenir ansietat davant de certes circumstàncies i abans a la gent li semblava el normal. En síntesi: només en el context s'entén la conducta.
2. consideració no mentalista de la conducta. L'interès per les variables que controlen la conducta: El conductisme radical no explica la conducta per mitjà d'entitats o objectes situats al cervell, sinó que explica l'acció humana en termes de conducta. No es consideren coses com: impulsos, expectatives, actituds, super-jo… i sens dubte d'altres com “força de voluntat”, “por al fracàs”… (homúncles que expliquen la conducta). Les explicacions de la conducta queden incompletes si no inclouen la identificació dels antecedents ambientals observables de la conducta, tan enrere en el temps com sigui possible. L'objecció skinneriana no és a les coses PRIVADES, sinó a les “MENTALS”. Les privades poden ser, naturalment, igual d'estímuls elicitadors (per exemple, un mareig), tenen el mateix estatus que els estímuls manifestos. El més bàsic és trobar la RELACIÓ FUNCIONAL entre variables.
3. Interès per la conducta verbal controlada per esdeveniments observats directament: Tota conducta verbal (privada o no) té el seu origen a l'ambient. Fins i tot la conducta verbal més íntima. Per exemple, si jo em poso a pensar que fer classe aquí no em convé (conducta verbal íntima) és per alguna cosa externa, algun estímul, que m'ha fet començar aquesta conducta.